El teu batec suau

Ahir a Verges en Llach ens va dir adéu. Una part important de la meva història ahir, després del concert , es va silenciar.

Algunes de les seves cançons formen part de la meva vida tant plena de música. També les cançons d’en Raimon sempre contundent, clar i d’en Serrat, reflexionant sobre la nostra quotidianitat , però dels tres, en Llach era la poesia, la reivindicació política farcida de lírica.

No obstant ahir en Llach es mostrava contundent quan a la veu, quan a la ideologia, vibrant en la interpretació, mantenint la seva coherència d’esquerres, la consciencia nacionalista i no va donar peixet als polítics que el van anar a veure. No va actuar de cara a la galeria i en canvi la galeria li va agrair una vida de coherència i de belles cançons.

No vaig ser a Verges, però des de casa vaig seguir tot el concert, sentint l’emoció de la meva pròpia història. El concert del 76, encara no dos mesos després de la mort d’en Franco, quan semblaven obrir-se totes les oportunitats. L’Enric i jo plens d’emoció, de joventut, d’esperances de canvi. Tot estrenant matrimoni, vida en comú. Tot era possible i nosaltres només teníem 20 anys i catàvem la nostra llibertat amb tots els que avui, com el Llach, ens despedim d'aquell temps, quan encara créiem que tot podia canviar i nosaltres estavem cridats a fer-ho.

En el concert d’ahir dissapte, les càmeres mostraven gent de la meva generació cantant, com jo a casa els clàssics que ens han acompanyat i que ens han configurat un paisatge musical i ideològic. Emocionats per un viatge a Itaca que ja no és una aventura si no que ja ha esdevingut una experiència. Potser una mica decebuts perquè les esperances de canvi del 76 no han esdevingut com imaginàvem al 2007, ja mes vells, mes cansats, mes experts. Potser com jo reflexionant sobre la valentia i la intel·ligència d’en Llach que s’acomiada en plena forma per començar qui sap quines noves aventures.

Totes aquelles persones que vam seguir en directe o des de les nostres llars el concert, quin balanç en fem d’aquest temps que ens ha estat donat, en una època de canvis? Que portem a les mans per oferir a la deessa Història? No sé si portem gaire cosa, gaires transformacions, però sí mes no, sé que varem tenir un somni, uns ideals que encara avui ens emocionen i fan que encenguem una espelma quan el piano enceta les primeres notes de “Tinc un clavell per tu”

Adéu Lluís…..sento com si em seguís el teu batec suau