Adeu Josep

Avui hem donat sepultura al cos d’en Josep, l’Angelet mes gran, l’avi. Tots dos ens vam conèixer quan jo només tenia 18 anys i ell encara no havia fet els 60. D’aquell temps fins ara em sembla que ha passat una gran part de la meva vida i això em fa pensar que hi ha molta vida després dels 60. Crec que en aquests 34 anys que ha durat la nostra relació no he mantingut una conversa de tu a tu llarga o intensa o profunda, però sempre que jo he anat a casa seva o ell a la meva ens hem rebut amb un somriure de benvinguda sincera. Treballador i metòdic, analista, jeràrquic, tradicional, irònic, raonable, individualista, preocupat per les coses bàsiques, irascible, endreçat, polit…………..algunes actituds seves a les dones de la família ens feia enrabiar, però entranyable i sincer. Silenciós sempre.
Les paraules de l’Enric en la celebració han estat plenes d’emoció perquè el vell Angelet sabia fer be les coses importants. Va escollir la dona adequada que va saber augmentar els seus valors i perdonar els defectes, tan enamorada com sempre va estar dels ulls blaus d’aquell jove que fins només ahir van enlluernar-la. Va tenir dos fills que fins al final mai han permès que aquell home que anava fent-se gran perdés ni un bri de la seva autoestima. D’ells vaig aprendre l’art del respecte als pares pel damunt dels fets i les circumstàncies. I va veure créixer a quatre nets que avui ploraven la seva absència, mentre tornaven a recordar com és de dolorosa l’experiència dels comiats dels esser que s’estimen. No és fàcil viure, i la seva vida la va haver de guanyar dia a dia, però ella, la vida, es va mostrar generosa i ell agraït es va anar entregar a la mort amb fermesa i sense por. I una nit suaument va dir prou.
Va fer be les coses, deia i va escollir pel seu repòs un espai davant al mar, harmoniós i ple de llum.
Allà on estiguis Josep, t’envio el meu somriure amb la condició que tu me’l retornis amb una mirada plena de llum blava.